Fa nou mesos que el Jaume va marxar. Una marxa sobtada, el dia abans de complir 3 anys i quan teníem la sensació que passava un bon moment de salut.
Les nostres famílies, els amics que hem fet gràcies al nostre fill i moltíssima gent va donar-nos el seu condol i escalf en aquells moments de tant dolor.
Amb el temps, en fred, vam analitzar aquells moments, i malgrat la sinceritat de les mostres de condol, hem interpretat que certes expressions, encara que ben intencionades i socialment acceptades, poden fer molt de mal a uns pares que van lluitar pel seu fill "especial" des del minut 1 de la seva vida, enfrontant-se diariament al desconeixement propi i alié, amb molt d'amor i certa dosi d'esperança.
Pot entendre la gent que, per a nosaltres, la seva mort no ha estat un alleujament, ans el contrari , i que el trobem molt a faltar, tot i assumint que ens hauriem d'haver fet càrrec d'ell tota la seva existència? És diferent d' acceptar la mort accidental d'un nen sense cap patologia, que la d'un infant amb discapacitat? La mort d'un nen discapacitat es més assumible socialment?
I ara que hem de fer, oblidar-nos del motiu de la seva mort, amagar-nos dins d'una closca com una tortuga, o aprofitar la nostra força i la nostra ràbia en defensa dels drets i la qualitat de vida dels iguals als nostres fills i ses famílies ?
Desprès d'unes sessions de teràpia de grup amb altres pares i mares que havien perdut els seus fills per diversos motius, es quan comprovàrem que inclús en aquests temes, la discapacitat del nostre fill ens marca, i ens fa veure les coses de diferent manera.
Totes aquestes preguntes, i reflexions les vam exposar a la col·laboradora de la
Fundació NEXE i terapeuta familiar
Àngels Ponce ,i arrel aquestes converses, ha estat ella qui ens ha engrescat a engegar aquesta iniciativa, sabent que hi han molts pares i mares que no troben un lloc, físic o emocional, per poder expressar aquests dubtes, opinions i sentiments, de vegades contradictoris.
L'objectiu d'aquest bloc és oferir un espai on els participants ens acompanyem i ens donem suport en el procés de dol. Un lloc, un temps per a compartir, on sentir-se escoltat i comprès, on podem expressar el que sentim lliurement, sense por a ser jutjats. Un lloc on poder avançar junts, cadascú al seu ritme, cap a refer la nostra vida sense els nostres fills.
No podem ni volem oblidar els germans i els avis, que també viuen la pèrdua d'una manera especial i molt sovint en silenci.
Des d'aquí us convidem a participar, a compartir i a expressar-vos lliurement sobre com esteu vivint el dol i l'absència del vostre fill/a, sempre mantenint el respecte per les creències, idees i religions dels altres. L'idioma tampoc ha de ser un inconvenient, podeu escriure en la llengua en que us sentiu més còmodes i pogueu expressar-vos millor.
Benvinguts a un lloc per a compartir...
